divendres, 19 d’agost de 2011

Avi / Àvia


La relació que té Maya – la protagonista de l’última novel·la d’Isabel Allende, El cuaderno de Maya – amb els seus avis, no ha fet més que refermar la meua opinió sobre la importància dels avis per a la nostra vida i per a la nostra societat.

Els avis, eixes persones que miren a la vida amb la tranquil·litat i la saviesa que dona l’experiència , són un tresor, i ho diu algú que amb vint-i-tres anys encara té la sort de comptar amb els seus quatre iaios, que han sigut i són quatre pilars fonamentals de la meua vida.

Em venen a la memòria les vesprades passades amb el meu avi Ramón jugant al parxís, escoltant-li contar mil i una històries o veient com traça sobre el mapa els recorreguts dels viatges de tota la família, detallant minuciosament el perfil de les carreteres o els noms dels pobles pels que passen.

També recorde amb tendresa els dies llunyans de la infància, quan cada matí la meua àvia Carmen, venia a ajudar-nos al meu germà i a mi a alçar-nos i arreglar-nos per a anar a l’escola, o totes les vegades que ens ha consentit, donant-nos gelats i altres llepolies a amagades dels pares.

I que dir dels meus iaios materns, Fili i Pepe, si he viscut i visc quasi més en sa casa que en la meua! Els que em coneixen saben bé que no puc passar més de quatre dies sense provar el menjar de la meua àvia Fili - quant l’he trobat a faltar quan he anat a estudiar a València!-  i que se m’ompli la boca parlant del meu avi Pepe, un home de poques paraules i pocs afectes,  amb qui m’agrada passar vesprades a la vora de la llar, intentant arrancar-li algun secret perdut de la joventut o algun somriure.

En definitiva, el que volia dir abans de deixar-me dur pels sentiments,  és que ara més que mai els avis compleixen un paper fonamental en la nostra societat ja que sovint, els dos progenitors treballen fora de casa i la responsabilitat de cuidar i educar als fills es deriva als avis, qui amb molt d’amor, deixen de banda totes les seues ocupacions i es dediquen a dur els néts a l’escola, donar-los el dinar o el berenar, portar-los al parc, jugar amb ells, ajudar-los a fer els deures i moltes tasques més que fan amb un somriure a la boca i gaudint dels néts com no van poder gaudir dels fills.
Per això, jo canviaria el refrany i diria “ qui té un avi, té un tresor”.

2 comentaris:

  1. Gràcies Mireia per fer-nos recordar la importància que han tingut i tenen els avis Ramon i Carmen en les nostres vides. Són, per als que els coneguem, un exemple de dedicació, atenció i ajuda a tota la família. Certament, són els pilars de les nostres vides, i tenim la sort de poder compartir cada dia amb ells. Tot i tenir certa edat, continuen tenint vitalitat i ens segueixen sorprenent amb les seues històries i la seua capacitat de memòria.

    ResponElimina
  2. si Cristi,així és i no podem estar més orgullosos d'ells!!

    ResponElimina