dissabte, 24 de desembre del 2011

La Nit de Nadal és nit d’alegria.


La Nit de Nadal sempre ha sigut per a mi una de les millors de l’any. Com de costum, els iaios Ramon, Carmen, Fili i Pepe, la tia Susa, els tios Ambrós i Carmen, la mare, el pare, Marc i jo ens reunirem a ma casa per gaudir d’un bon sopar. Ma mare encenia el foc i la casa s’omplia d’alegria.

Aquella era, si pot ser, una Nit de Nadal més especial que les altres. Jo tenia vuit anys, l’any vinent faria la comunió i com era tradició al poble, els xiquets de la comunió representaven la Nit de Nadal, en la misa del gall, el naixement de Jesús.

A mi m’havia tocat fer d’àngel primer i estava molt contenta. En acabar de sopar, ma mare em va posar el vestit i les ales, em va pentinar els cabells i em va fer una foto al rebedor de casa, just al costat del betlem, i quan vam estar tots preparats vam eixir cap a l’església. Perdó, tots no, a casa es van quedar el iaio Ramon i el tio Ambrós cuidant del xiquet, que tenia cinc anys i no s’estava quiet ni un segon.

Els dos són molt xerraires i fan molt bona lliga, així que, entre historietes de mili i aventures d’un exili a Alemanya asseguts a la vora de la llar, van pedre la noció del temps i es van oblidar de cuidar a Marc.  

No sé com aniria la cosa, però el cas és que en tornar a casa, el iaio Ramon ens va dir tot despreocupat: - Vegeu que el xiquet ha estat per ahi menjant-se unes boletes.
I les boletes, no eren altra cosa que els sis ous Kinder que ma mare tenia amagats per a que el Pare Noel ens els portara l’endemà a nosaltres i als nostres cosins, i que el xiquet va aconseguir pujant a un tamboret i buscant, pacientment, entre els armaris de la cuina fins que va trobar alguna cosa del seu gust.

Si tanque els ulls encara veig la cara de Marc mentre ma mare el renegava, la boca bruta de xocolata i la incomprensió als ulls, que va donar pas als plors quan mon pare el va amenaçar, dient-li que el Pare Noel no li deixaria res perquè s’havia portat molt malament.

Recorde avui amb nostàlgia aquelles Nits de Nadal de la infància, plenes de màgia, d’innocència, de rialles, de nerviosisme, d’històries a la vora de la llar. Nits de nadales i nits d’alegria. 


Bon Nadal a tots i totes!!

dilluns, 19 de desembre del 2011

Una imatge, mil paraules !


Vos presentem el segon treball d'Una imatge, mil paraules, que com ja sabeu és el projecte que portem a terme Irene Miravete i jo! Esperem que vos agrade!


Fa fred. Amb una tassa de café calentet m’acoste a la finestra i no em puc resistir a la costum infantil de dibuixar cares que somriuen en els vidres entelats.

Mire a fora, tot està en calma, pareix que el món haja decidit no despertar-se avui, i la boira, com si fos un mar de coto en pel, cobreix el paisatge  i ens convida a quedar-nos a casa. Em ve al cap un dels versos d’una cançó de Fito, i la cante mentalment,  - “ Hoy me quedo en casa lo de fuera no me interesa”- és genial aquest tio! No se com s’ho fa però sempre aconsegueix que m’identifique amb les seues cançons.

Avui faré això, quedar-me a casa, tapar-me fins al coll amb una manta i llegir un llibre, escoltar música, veure la tele o simplement no fer res.

De quant en quant ve bé  allunyar-se del soroll de la multitud i gaudir del silenci, oblidar els maquillatges, deixar de fingir que ets qui no ets, llevar-te la careta i ser tu mateixa.


dimarts, 13 de desembre del 2011

Tot esperant el Nadal.

El Nadal ja està tocant a la porta i aquestos dies a l'escola són molt entretinguts. La jornada passa entre targetes de felicitació, arbres de Nadal, portades per a enquadernar els treballs i mil coses més. El que més m'ha agradat de tot és aquest centre de Nadal que ja està decorant ma casa. S'ha quedat xulíssim i és molt fàcil de fer ja que sols necessitem un plat de cartró daurat, un ciri, una cartolina roja on hem dibuixat una flor de pasqua, pinyes, boletes d'arbre menudes, cinta i silicona per a apegar-ho tot. Et voilá!



Espere que vos agrade :-)

dissabte, 10 de desembre del 2011

Blues


Era un dia qualsevol d’una setmana qualsevol.

L’anna acabava de pujar al cotxe per tornar a casa després de la feina.  Conduïa al ritme de les cançons d’un dels seus grups preferits. Entre promeses d’amor etern, retrobades i desamors el camí es feia més curt. Cantar al cotxe era una de les coses que més li agradava, pujava el volum i cridava tant com podia mentre deixava volar la imaginació, endinsant-se en les cançons, vivint-les i representant-se a ella mateixa com a protagonista d’aquelles històries.

En arribar a un semàfor va parar, va posar primera i va mirar pel retrovisor per comprovar si hi havia algun cotxe darrere d’ella. Va ser en aquell precís moment quan es va enamorar d’uns ulls que mai més tornaria a vore. Eren uns ulls del color de la mel, força grans i molt expressius. Uns ulls, que tot i que era la primera volta que veia, transmetien la seguretat que s’experimenta en estar davant d’algú que coneixes de tota al vida. Va tornar a mirar el semàfor. Encara estava en roig i no va poder resistir-se a tornar a mirar pel retrovisor , buscant aquelles dos gotes de mel. Amb mirades furtives observava el propietari d’aquells ulls mirar per la finestra, tocar-se els cabells, o esperar pacientment el canvi del semàfor.  En una  ocasió li va semblar que els seus ulls s’havien trobat, i que el propietari d’aquella mirada intensa li somreia mentre li deia sense paraules , que ja feia temps que l’havia estat esperant, buscant-la entre la  gent.

Absorta com estava, l’Anna va sentir un clàxon que venia de lluny. Algun conductor impacient l’avisava que el semàfor s’havia posat en verd. Va reprendre la marxa, mirant cada dos segons pel retrovisor, respirant alleujada quan comprovava que aquells ulls del color de la mel seguien darrere seu. Van travessar un poble, en silenci, un darrere de l’altre, amerant-se de mirades intermitents, fugaces. Van sortir a l’autovia, i ell seguia darrere, custodiant-la amb la mirada. El sol, que volia amagar-se entre les muntanyes, tintava el cel amb colors rogencs i l’asfalt es tornava daurat. Van continuar explicant-se les seues vides entre pestanyeigs, fins que l’Anna va agafar la sortida per entrar al seu poble, en aquell moment, va tornar a mirar pel cristall retrovisor i va veure com uns ulls del color de la mel continuaven el seu camí, se n’anaven sense acomiadar-se,  es perdien en l’horitzó a la velocitat de la llum. En aquell mateix moment va saber que mai els tornaria a veure i que mai els podria oblidar.

Era un dia qualsevol d’una setmana qualsevol, però ara l’Anna ja sabia que hi ha dies que canvien tota una vida.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Feliç Aniversari!

Ahir va ser l'aniversari de Marta, poc a poc i sense que ens n'adonem va creixent.
Per això em feia molta il·lusió fer-li un mini àlbum per a que els petits moments no s'obliden.






Aquesta vegada he decidit fer un mini desplegable. Per a realitzar-lo he utilitzat un paper d'october afternoon, una cartolina texturitzada, una cartolina DINA3 color crema i ornaments variats.

Espere dibuixar-li algun somriure, quan un dia, ja passats els anys, buscant alguna cosa entre els calaixos se'l trobe i se'n recorde de mi i d'aquells moments feliços de la seua infància.

Per molts anys Marta! :-)




divendres, 4 de novembre del 2011

Londres: primeres impressions d'una gran ciutat.


El cansament del viatge i la son de la nit anterior no aconsegueixen minvar les ganes que tenim d’eixir a descobrir aquesta ciutat nova.

Encara dins del metro les vistes ja impressionen. Un grandíssim palau de Westminster  amb el Big Ben al front, com un soldat que protegeix una fortalesa, s’imposa elegant i majestuós al nostre davant, donant-nos la benvinguda.

A mesura que anem pujant les escales les vistes van ampliant-se i ja fora , amb la boca oberta, assistim a la immensitat d’aquesta construcció. És en aquest moment quan els maldecaps per preparar la maleta, tot tenint en compte el que ens deixen portar i el que no, les hores d’avió i l’ensurt de la nit anterior en trobar-nos desemparats en aquesta gran ciutat, cobren sentit i sentim que tot ha valgut la pena.

Els nostres amics encara no han arribat i decidim asseure’ns  en un pòrtic que hi ha només eixir del metro i mira al palau. Allí, abraçats, compartim les nostres primeres impressions i ens deixem acaronar pel sol tebi d’aquest 23 d’octubre que sembla haver sortit per vestir Westminster de festa, cobrint-ho tot d’un color daurat.

El temps passa i encara no estan ací, en silenci gaudim de les vistes i intentem endevinar la nacionalitat dels turistes que passen per davant de nosaltres. Et mire i em somrius, et torne a mirar i  et cante el “Her Comes de Sun” dels Beatles quasi a cau d’orella i encara  que estem rodejats per centenars de persones en moviment, tot està en calma.

De sobte, el rellotge ens anuncia les dotze. Ens sentim tan afortunats d’estar ací , gaudint d’aquesta melodia! És quasi un moment màgic!

Els nostres amics ja no tarden gaire en arribar, vénen amb força, amb ganes d’explicar-nos perquè han tardat tant, ansiosos per fumar-se una cigarreta, contents.

La calma s’ha acabat, comença l’aventura!



Ací vos deixe un enllaça amb la cançò, per si voleu escoltar-la! 
Her Comes The Sun. The Beatles.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

" El quadern groc" i " Sopa de lletres" presenten...


No es pot explicar amb paraules la il·lusió que vaig sentir quan Irene em va dir que havia pensat en mi per a un nou projecte: que escriguera relats breus als que ella posaria imatge.
Sense dubtar-ho li vaig dir que sí i així es va crear aquest projecte que naix de la il·lusió, de la amistat, de la confiança, de l'admiració i de les ganes de compartir interessos i crèixer juntes.
Esperem que gaudiu tant com nosaltres!

Ací vos deixem el primer dels treballs,  que publicarem tant al meu blog com al de Irene (http://elquaderngrocblog.blogspot.com/).

Passejàvem pel parc.
Jo estava trista, com les fulles dels arbres que cansades de viure s’havien deixat anar i queien formant una catifa de grocs, ocres i daurats. Restaven allí, seques, inertes, abandonades. Nosaltres caminàvem en silenci escoltant el soroll que produïen els nostres passos en xafar-les.
Pareixia que el cel, tot cobert de núvols grisos, s’hagués proposat reflexar el que passava dins del meu cap. Feia dies que els problemes i les pors habitaven allà dins i no semblava que tingueren ganes d’anar-se’n. Però, en passar per baix d’uns arbres grans i majestuosos, tu em vas agafar la mà i un raig de sol es va obrir pas entre aquells nuvolots. Poc a poc, els maldecaps s’anaren diluint en la calidesa de les teues mans.
I així, amb les mans i les ànimes encreuades vam recórrer la resta del camí.