Blues

Era un dia qualsevol d’una setmana qualsevol.

L’anna acabava de pujar al cotxe per tornar a casa després de la feina.  Conduïa al ritme de les cançons d’un dels seus grups preferits. Entre promeses d’amor etern, retrobades i desamors el camí es feia més curt. Cantar al cotxe era una de les coses que més li agradava, pujava el volum i cridava tant com podia mentre deixava volar la imaginació, endinsant-se en les cançons, vivint-les i representant-se a ella mateixa com a protagonista d’aquelles històries.

En arribar a un semàfor va parar, va posar primera i va mirar pel retrovisor per comprovar si hi havia algun cotxe darrere d’ella. Va ser en aquell precís moment quan es va enamorar d’uns ulls que mai més tornaria a vore. Eren uns ulls del color de la mel, força grans i molt expressius. Uns ulls, que tot i que era la primera volta que veia, transmetien la seguretat que s’experimenta en estar davant d’algú que coneixes de tota al vida. Va tornar a mirar el semàfor. Encara estava en roig i no va poder resistir-se a tornar a mirar pel retrovisor , buscant aquelles dos gotes de mel. Amb mirades furtives observava el propietari d’aquells ulls mirar per la finestra, tocar-se els cabells, o esperar pacientment el canvi del semàfor.  En una  ocasió li va semblar que els seus ulls s’havien trobat, i que el propietari d’aquella mirada intensa li somreia mentre li deia sense paraules , que ja feia temps que l’havia estat esperant, buscant-la entre la  gent.

Absorta com estava, l’Anna va sentir un clàxon que venia de lluny. Algun conductor impacient l’avisava que el semàfor s’havia posat en verd. Va reprendre la marxa, mirant cada dos segons pel retrovisor, respirant alleujada quan comprovava que aquells ulls del color de la mel seguien darrere seu. Van travessar un poble, en silenci, un darrere de l’altre, amerant-se de mirades intermitents, fugaces. Van sortir a l’autovia, i ell seguia darrere, custodiant-la amb la mirada. El sol, que volia amagar-se entre les muntanyes, tintava el cel amb colors rogencs i l’asfalt es tornava daurat. Van continuar explicant-se les seues vides entre pestanyeigs, fins que l’Anna va agafar la sortida per entrar al seu poble, en aquell moment, va tornar a mirar pel cristall retrovisor i va veure com uns ulls del color de la mel continuaven el seu camí, se n’anaven sense acomiadar-se,  es perdien en l’horitzó a la velocitat de la llum. En aquell mateix moment va saber que mai els tornaria a veure i que mai els podria oblidar.

Era un dia qualsevol d’una setmana qualsevol, però ara l’Anna ja sabia que hi ha dies que canvien tota una vida.

Més diccionari: b de...

Parle d’un temps on tot era senzill, on tot eren alegries, parle d’aquell temps en que caminàvem pel carrer agafats de la mà, fent curses per veure qui arribava abans al cantó o cantant cançons amb paraules inventades.

Havíem sortit de casa feia una estona i després de creuar la plaça vam pujar per un carreret costerut i estret, de cases velles i emblanquinades. A mitjan carrer et vas dirigir cap a la casa de l'esquerra i mentre empenyies una porteta de fusta que estava mig oberta,  em vas dir que ja havíem arribat.

Vam entrar i em vaig trobar amb una escala estreta i fosca i recorde que mentre pujàvem, jo mirava de posar bé els peus i estirava les meues cametes per a arribar a  aquells escalons tan alts. Ja dalt ens vam trobar amb una altra porta, tu la vas obrir i amb aquell  grinyolar tan característic vas trencar el silenci que omplia l’atmosfera d’aquell lloc.

Només entrar vaig notar un aroma que em va agradar molt, hui el recorde com una mescla entre l’olor a casa vella i l’olor del paper. Jo intentava avançar sense fer soroll, escoltant els nostres passos, però era quasi impossible perquè alguns taulells estaven solts i sonaven quan els xafàvem.

Les parets d’aquell lloc estaven folrades de prestatgeries plenes de llibres de mil colors, pel mig hi havia unes quantes taules, i al centre, en una tauleta situada sota una finestra, un home alt, amb els cabells arrissats i ulleres d’intel·lectual, ordenava uns quants llibres i demanava silenci a un  grup d’estudiants.

L’home ens va rebre molt cordialment, ens va acompanyar a una prestatgeria i em va explicar que allí estaven tots els llibres per als xiquets de la meua edat i que podia agafar el que volgués.

Jo no sabia per quin decidir-me i vaig estar una bona estona mirant la prestatgeria i fullejant els llibres que em cridaven l’atenció. Quan ja ho tenia clar li ho vam dir a l’home i ell em va obrir una fitxa per a que poguera emportar-me els llibres a casa.

En sortir d’ allí mon pare em va explicar que aquell home era el bibliotecari.

Aquella va ser la meua primera biblioteca. Era un lloc vell, amb bigues al sostre, alguna que altra gotera i uns quants  taulells solts, un lloc on feia quasi el mateix fred que al carrer, però a mi no m’importava gens perquè a aquell lloc hi havia ratetes marietes, princeses encantades, pirates, marcians, sols i llunes que parlaven, domadors de circ, bruixes, follets, catifes voladores i molts més personatges, que em permetien viure mil i una aventures i somiar al seu costat.

Avi / Àvia

La relació que té Maya – la protagonista de l’última novel·la d’Isabel Allende, El cuaderno de Maya – amb els seus avis, no ha fet més que refermar la meua opinió sobre la importància dels avis per a la nostra vida i per a la nostra societat.

Els avis, eixes persones que miren a la vida amb la tranquil·litat i la saviesa que dona l’experiència , són un tresor, i ho diu algú que amb vint-i-tres anys encara té la sort de comptar amb els seus quatre iaios, que han sigut i són quatre pilars fonamentals de la meua vida.

Em venen a la memòria les vesprades passades amb el meu avi Ramón jugant al parxís, escoltant-li contar mil i una històries o veient com traça sobre el mapa els recorreguts dels viatges de tota la família, detallant minuciosament el perfil de les carreteres o els noms dels pobles pels que passen.

També recorde amb tendresa els dies llunyans de la infància, quan cada matí la meua àvia Carmen, venia a ajudar-nos al meu germà i a mi a alçar-nos i arreglar-nos per a anar a l’escola, o totes les vegades que ens ha consentit, donant-nos gelats i altres llepolies a amagades dels pares.

I que dir dels meus iaios materns, Fili i Pepe, si he viscut i visc quasi més en sa casa que en la meua! Els que em coneixen saben bé que no puc passar més de quatre dies sense provar el menjar de la meua àvia Fili - quant l’he trobat a faltar quan he anat a estudiar a València!-  i que se m’ompli la boca parlant del meu avi Pepe, un home de poques paraules i pocs afectes,  amb qui m’agrada passar vesprades a la vora de la llar, intentant arrancar-li algun secret perdut de la joventut o algun somriure.

En definitiva, el que volia dir abans de deixar-me dur pels sentiments,  és que ara més que mai els avis compleixen un paper fonamental en la nostra societat ja que sovint, els dos progenitors treballen fora de casa i la responsabilitat de cuidar i educar als fills es deriva als avis, qui amb molt d’amor, deixen de banda totes les seues ocupacions i es dediquen a dur els néts a l’escola, donar-los el dinar o el berenar, portar-los al parc, jugar amb ells, ajudar-los a fer els deures i moltes tasques més que fan amb un somriure a la boca i gaudint dels néts com no van poder gaudir dels fills.

Per això, jo canviaria el refrany i diria “ qui té un avi, té un tresor”.