diumenge, 18 de setembre de 2011

Més diccionari: b de...


Parle d’un temps on tot era senzill, on tot eren alegries, parle d’aquell temps en que caminàvem pel carrer agafats de la mà, fent curses per veure qui arribava abans al cantó o cantant cançons amb paraules inventades.

Havíem sortit de casa feia una estona i després de creuar la plaça vam pujar per un carreret costerut i estret, de cases velles i emblanquinades. A mitjan carrer et vas dirigir cap a la casa de l'esquerra i mentre empenyies una porteta de fusta que estava mig oberta,  em vas dir que ja havíem arribat.

Vam entrar i em vaig trobar amb una escala estreta i fosca i recorde que mentre pujàvem, jo mirava de posar bé els peus i estirava les meues cametes per a arribar a  aquells escalons tan alts. Ja dalt ens vam trobar amb una altra porta, tu la vas obrir i amb aquell  grinyolar tan característic vas trencar el silenci que omplia l’atmosfera d’aquell lloc.

Només entrar vaig notar un aroma que em va agradar molt, hui el recorde com una mescla entre l’olor a casa vella i l’olor del paper. Jo intentava avançar sense fer soroll, escoltant els nostres passos, però era quasi impossible perquè alguns taulells estaven solts i sonaven quan els xafàvem.

Les parets d’aquell lloc estaven folrades de prestatgeries plenes de llibres de mil colors, pel mig hi havia unes quantes taules, i al centre, en una tauleta situada sota una finestra, un home alt, amb els cabells arrissats i ulleres d’intel·lectual, ordenava uns quants llibres i demanava silenci a un  grup d’estudiants.

L’home ens va rebre molt cordialment, ens va acompanyar a una prestatgeria i em va explicar que allí estaven tots els llibres per als xiquets de la meua edat i que podia agafar el que volgués.

Jo no sabia per quin decidir-me i vaig estar una bona estona mirant la prestatgeria i fullejant els llibres que em cridaven l’atenció. Quan ja ho tenia clar li ho vam dir a l’home i ell em va obrir una fitxa per a que poguera emportar-me els llibres a casa.

En sortir d’ allí mon pare em va explicar que aquell home era el bibliotecari.

Aquella va ser la meua primera biblioteca. Era un lloc vell, amb bigues al sostre, alguna que altra gotera i uns quants  taulells solts, un lloc on feia quasi el mateix fred que al carrer, però a mi no m’importava gens perquè a aquell lloc hi havia ratetes marietes, princeses encantades, pirates, marcians, sols i llunes que parlaven, domadors de circ, bruixes, follets, catifes voladores i molts més personatges, que em permetien viure mil i una aventures i somiar al seu costat.

3 comentaris:

  1. Hola Mireia!Primera vegada que escric al teu bloc i primera vegada que ens dirigim la paraula(siguent del mateix poble com som)!

    Molt bona descripció Mireia!m'ha encantat!tinc els mateixos records que tu d'aquest lloc tan màgic i especial com era l'antiga la biblioteca.

    ResponElimina
  2. Hola! No sas el que els va costar als meus pares explicar-me qui era el xic de " la cambra de dalt", sort del meu germà que s'explica molt millor, jejeej!

    Moltes gràcies! M'encanta que t'encante! :-)

    ResponElimina
  3. Mireia estas feta una artista !!
    una descripció xulissima....
    Enhorabona!!!

    ResponElimina