Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris una imatge mil paraules: relats amb foto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris una imatge mil paraules: relats amb foto. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de juny del 2012

Una imatge, mil paraules V




Ire i jo seguim amb el nostre projecte, creixent, aprenent, enriquint-nos i il·lusionant-nos.



Nostàlgia d'un temps no viscut.

Era una càlida nit d’estiu i s’agraïa la brisa que entrava per la finestra i la frescoreta d’aquesta casa vella de parets grosses. La lluna plena i la tranquil·litat de la nit omplien tota l’estança d’un silenci platejat que sols es trencava de quant en quant pel miolar intermitent d’algun gat veí.

Estava gaudint molt d’aquestos dies a casa els avis però l’insomni venia a visitar-me cada nit per a recordar-me que res és perfecte. Sempre he tingut el son molt lleuger, sóc d’aquestes persones que es desvetllen quan tenen algun problema, o que  somien amb els ulls oberts i es passen les nits muntant castells en l’aire que desapareixen quan comencen a despuntar els primers rajos de sol, per això sé que la millor tècnica contra l’insomni és llegir fins que se’t tanquen els ulls, abocar-te a les vides dels altres, a les petites i grans històries d’ algú que quasi segur no ha existit i oblidar els maldecaps, així que això em vaig disposar a fer aquella nit.

Vaig encendre el llum de la tauleta de nit i amb molt de compte de no fer cap soroll vaig començar a buscar entre  els títols d’aquell escriptori. Em va cridar l’atenció 20 poemas de amor y una canción desesperada de Neruda, que acabaria llegint dos anys després, però encara que sóc una addicta al drama, en aquell moment no em va convèncer del tot, i mentre continuava la recerca, un altre objecte va cridar la meua atenció. Era un àlbum de color marfil, no massa gruixut, però tan ple que quasi no es podia tancar, senzill i elegant.

En obrir-lo un grapat de fotografies soltes em van donar la benvinguda. Eren fotografies petites, algunes en blanc i negre, altres amb el color rogenc típic de les fotos antigues, on es reflectien escenes quotidianes i moments especials dels membres de la meua família. Entre les fotografies també hi havia moltes cartes de lectura interessant, que vaig decidir deixar per a més endavant i uns sobres sense destinatari que contenien invitacions a l’enllaç dels meus pares, davant els quals no vaig poder resistir la temptació de guardar-ne un per a mi. I després de totes aquestes sorpreses prèvies, vaig passar la contraportada i vaig començar a mirar amb detall les fotografies que realment formaven part d’aquell àlbum. Eren fotografies de ma mare vestida de festa, en les que lluïa la seua joventut envoltada de la família i de la resta dels quintos, en les festes del poble. 
Quan ja portava més de mig àlbum vaig recordar totes les estones que m’havia passat quan era petita plantada davant l’armari mirant embovada aquest vestit de deessa grega o d’estàtua romana i impulsivament em vaig alçar d’un bot i vaig córrer a buscar-lo. Allà estava, al lloc de sempre, perfectament planxat, suau, guardant records de color rosa fúcsia. Pareixia que el temps no hagués passat per ell, aquell vestit tenia alguna cosa màgica que despertava en mi una curiositat imparable, era com un imant que m’atreia i no em vaig poder resistir a emprovar-me’l.

Aquesta vegada la tècnica no va funcionar perquè la vida dels que veia reflexats en les fotografies  m’importava massa , perquè em sentia com una exploradora que troba un continent perdut, com aquell que va completant el puzle de les seues arrels, perquè en veure la meua imatge de color rosa fúcsia reflectida en aquell espill, vaig sentir nostàlgia d’un temps no viscut.





Gràcies a tots per seguir-nos.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Una Imatge, mil paraules IV


Ire i jo seguim endavant amb el projecte, poc a poc, sense presses i amb el benestar que proporciona fer les coses entre amigues!


París en la pell.

Quan els nostres ulls es van creuar a l’aeroport Charles de Gaulle de París va ser com si el temps no hagués passat per nosaltres, com si l’adéu que ens vam donar ja feia vuit anys, quan vas decidir marxar a Egipte a descobrir els origens d’una civilització que et fascinava, no s’hagués produït mai.

Recorde els nervis que havia passat a l’avió, pensant que no em reconeixeries, i com al final vaig decidir portar a la mà el sobre que m’havia arribat quinze dies abans, aquella carta inesperada on anava el millor regal d’aniversari que hagués pogut imaginar mai: una retrobada a París, la ciutat que havíem planejat visitar junts molt abans que sabessem que els nostres camins es separarien.

Però la por i les inseguretats es van diluir ràpidament quan vaig notar que aquells dos ulls negres que tant havia enyorat, em miraven riallers i m'esperaven amb els braços oberts. Abraçar-te va ser com tornar a casa.                                                                                                                                                             

En aquell cap de setmana ens vam amerar de tots els racons de París, mentre, com bons arqueòlegs, buscàvem a l’interior de l’altre per a redescobrir-nos i tornar als nostres orígens. París de dia, París de nit, París amb sol, París amb pluja, l’ampla avinguda dels Champs Elysées i els carrers estrets i empedrats de Montmartre, la pau dels passejos per les Tuileries i l’excitació del Moulin Rouge, la pluja sobre el Sena i el sol a través de la piràmide del Louvre, la Torre Eiffel des de tots els angles possibles, l’enigmàtica cara de la Mona Lisa i la claredat del teu rostre.

L’última nit, a l’habitació de l’hotel, vaig gaudir de la protecció dels teus braços i vaig sentir tots els racons de París en la meua pell, sabedora que açò no era un adéu definitiu sinó un punt i seguit, perquè hi ha coses que no es poden acabar mai, que responen al principi matemàtic de l’infinit , i el que nosaltres tenim n’és un exemple clar.




Esperem que vos agrade i gràcies per seguir-nos! ;-)

dimecres, 19 d’octubre del 2011

" El quadern groc" i " Sopa de lletres" presenten...


No es pot explicar amb paraules la il·lusió que vaig sentir quan Irene em va dir que havia pensat en mi per a un nou projecte: que escriguera relats breus als que ella posaria imatge.
Sense dubtar-ho li vaig dir que sí i així es va crear aquest projecte que naix de la il·lusió, de la amistat, de la confiança, de l'admiració i de les ganes de compartir interessos i crèixer juntes.
Esperem que gaudiu tant com nosaltres!

Ací vos deixem el primer dels treballs,  que publicarem tant al meu blog com al de Irene (http://elquaderngrocblog.blogspot.com/).

Passejàvem pel parc.
Jo estava trista, com les fulles dels arbres que cansades de viure s’havien deixat anar i queien formant una catifa de grocs, ocres i daurats. Restaven allí, seques, inertes, abandonades. Nosaltres caminàvem en silenci escoltant el soroll que produïen els nostres passos en xafar-les.
Pareixia que el cel, tot cobert de núvols grisos, s’hagués proposat reflexar el que passava dins del meu cap. Feia dies que els problemes i les pors habitaven allà dins i no semblava que tingueren ganes d’anar-se’n. Però, en passar per baix d’uns arbres grans i majestuosos, tu em vas agafar la mà i un raig de sol es va obrir pas entre aquells nuvolots. Poc a poc, els maldecaps s’anaren diluint en la calidesa de les teues mans.
I així, amb les mans i les ànimes encreuades vam recórrer la resta del camí.