Ire i jo seguim amb el nostre projecte, creixent, aprenent, enriquint-nos i il·lusionant-nos.
Nostàlgia d'un temps no viscut.
Era una càlida nit d’estiu i s’agraïa la brisa que
entrava per la finestra i la frescoreta d’aquesta casa vella de parets grosses.
La lluna plena i la tranquil·litat de la nit omplien tota l’estança d’un
silenci platejat que sols es trencava de quant en quant pel miolar intermitent
d’algun gat veí.
Estava gaudint molt d’aquestos dies a casa els avis
però l’insomni venia a visitar-me cada nit per a recordar-me que res és
perfecte. Sempre he tingut el son molt lleuger, sóc d’aquestes persones que es desvetllen quan tenen algun problema, o que somien amb els ulls oberts i es
passen les nits muntant castells en l’aire que desapareixen quan comencen a
despuntar els primers rajos de sol, per això sé que la millor tècnica contra
l’insomni és llegir fins que se’t tanquen els ulls, abocar-te a les vides dels
altres, a les petites i grans històries d’ algú que quasi segur no ha existit i
oblidar els maldecaps, així que això em vaig disposar a fer aquella nit.
Vaig encendre el llum de la tauleta de nit i amb molt
de compte de no fer cap soroll vaig començar a buscar entre els títols d’aquell escriptori. Em va cridar
l’atenció 20 poemas de amor y una canción
desesperada de Neruda, que acabaria llegint dos anys després, però encara
que sóc una addicta al drama, en aquell moment no em va convèncer del tot, i
mentre continuava la recerca, un altre objecte va cridar la meua atenció. Era
un àlbum de color marfil, no massa gruixut, però tan ple que quasi no es podia
tancar, senzill i elegant.
En obrir-lo un
grapat de fotografies soltes em van donar la benvinguda. Eren fotografies
petites, algunes en blanc i negre, altres amb el color rogenc típic de les
fotos antigues, on es reflectien escenes quotidianes i moments especials dels
membres de la meua família. Entre les fotografies també hi havia moltes cartes
de lectura interessant, que vaig decidir deixar per a més endavant i uns sobres
sense destinatari que contenien invitacions a l’enllaç dels meus pares, davant
els quals no vaig poder resistir la temptació de guardar-ne un per a mi. I
després de totes aquestes sorpreses prèvies, vaig passar la contraportada i vaig començar a mirar amb
detall les fotografies que realment formaven part d’aquell àlbum. Eren
fotografies de ma mare vestida de festa, en les que lluïa la seua joventut
envoltada de la família i de la resta dels quintos, en les festes del poble.
Quan ja portava més de mig àlbum vaig recordar totes les estones
que m’havia passat quan era petita plantada davant l’armari mirant embovada
aquest vestit de deessa grega o d’estàtua romana i impulsivament em vaig alçar d’un bot i vaig córrer a buscar-lo. Allà
estava, al lloc de sempre, perfectament planxat, suau, guardant records de
color rosa fúcsia. Pareixia que el temps no hagués passat per ell, aquell
vestit tenia alguna cosa màgica que despertava en mi una curiositat imparable,
era com un imant que m’atreia i no em vaig poder resistir a emprovar-me’l.
Aquesta vegada la tècnica no va funcionar perquè la
vida dels que veia reflexats en les fotografies m’importava massa , perquè em sentia com una
exploradora que troba un continent perdut, com aquell que va completant el
puzle de les seues arrels, perquè en veure la meua imatge de color rosa fúcsia reflectida
en aquell espill, vaig sentir nostàlgia d’un temps no viscut.
Gràcies a tots per seguir-nos.
