dimarts, 24 d’abril de 2012

Una Imatge, mil paraules IV


Ire i jo seguim endavant amb el projecte, poc a poc, sense presses i amb el benestar que proporciona fer les coses entre amigues!


París en la pell.

Quan els nostres ulls es van creuar a l’aeroport Charles de Gaulle de París va ser com si el temps no hagués passat per nosaltres, com si l’adéu que ens vam donar ja feia vuit anys, quan vas decidir marxar a Egipte a descobrir els origens d’una civilització que et fascinava, no s’hagués produït mai.

Recorde els nervis que havia passat a l’avió, pensant que no em reconeixeries, i com al final vaig decidir portar a la mà el sobre que m’havia arribat quinze dies abans, aquella carta inesperada on anava el millor regal d’aniversari que hagués pogut imaginar mai: una retrobada a París, la ciutat que havíem planejat visitar junts molt abans que sabessem que els nostres camins es separarien.

Però la por i les inseguretats es van diluir ràpidament quan vaig notar que aquells dos ulls negres que tant havia enyorat, em miraven riallers i m'esperaven amb els braços oberts. Abraçar-te va ser com tornar a casa.                                                                                                                                                             

En aquell cap de setmana ens vam amerar de tots els racons de París, mentre, com bons arqueòlegs, buscàvem a l’interior de l’altre per a redescobrir-nos i tornar als nostres orígens. París de dia, París de nit, París amb sol, París amb pluja, l’ampla avinguda dels Champs Elysées i els carrers estrets i empedrats de Montmartre, la pau dels passejos per les Tuileries i l’excitació del Moulin Rouge, la pluja sobre el Sena i el sol a través de la piràmide del Louvre, la Torre Eiffel des de tots els angles possibles, l’enigmàtica cara de la Mona Lisa i la claredat del teu rostre.

L’última nit, a l’habitació de l’hotel, vaig gaudir de la protecció dels teus braços i vaig sentir tots els racons de París en la meua pell, sabedora que açò no era un adéu definitiu sinó un punt i seguit, perquè hi ha coses que no es poden acabar mai, que responen al principi matemàtic de l’infinit , i el que nosaltres tenim n’és un exemple clar.




Esperem que vos agrade i gràcies per seguir-nos! ;-)

2 comentaris:

  1. Mireia, una fotografia preciosa, ... i com sempre acompanyat d'un relat fantàstic...la Irene i tu sou un tàndem perfecte!!!
    Fins la propera, que sense cap dubte aquí estarem per disfrutar-ho.
    Un petonet ; )

    ResponElimina
  2. Len moltes gràcies per les teues paraules!

    Pd: un dia d'aquestos m'hauras d'explicar com alteres eixos marcs i eixes caixes per a que se't queden tan xulos!!

    bss ;)

    ResponElimina