MeNoRcA pArAdAiSe

Has vist com paga la pena alçar-se tan matí? Em vas dir quan vam arribar a aquella caleta quasi deserta.

Sí, et vaig contestar, i mentre contemplava l’arena blanca, la mar turquesa i les aigües cristal·lines, vaig pensar que sabia que pagava la pena des del moment en el que vam deixar el cotxe al pàrquing i vam començar a guanyar terreny als dos kilòmetres que ens separaven de la platja.

Caminàvem per una sendeta de bosc mediterrani, envoltats de pins i carrasques, mirant entre les rames per intentar endevinar el color de la mar allà en l’horitzó, sense parlar, escoltant el cant dels ocells i el so de les nostres passes , buscant-nos de tant en tant per a dir-nos amb els ulls que estàvem feliços d’estar en aquest lloc, que no ens calia res més, que havíem trobat el paradís.

En aquells dies van haver molts moments feliços envoltats del sol, de la mar, de pobles blancs, de buguenvíl·lies morades, d’arena fina, de cavalls negres, de formatge de Maó, d’estrelles de mar, de ports de pescadors, de ports de turistes, de pins i de carrasques, molts més moments que paga la pena haver viscut.

Ara, que enyore aquells dies feliços recorde allò que em vas dir quan encara estàvem allà, gaudint dels escenaris de l’illa balear.

 -  El millor que pots fer si viatges a Menorca - vas exclamar amb un somriure entremaliat - és deixar-te alguna cosa per vore, així ja tens excusa per tornar!

Quanta raó!