Una imatge, mil paraules V

Ire i jo seguim amb el nostre projecte, creixent, aprenent, enriquint-nos i il·lusionant-nos.

Nostàlgia d'un temps no viscut.

Era una càlida nit d’estiu i s’agraïa la brisa que entrava per la finestra i la frescoreta d’aquesta casa vella de parets grosses. La lluna plena i la tranquil·litat de la nit omplien tota l’estança d’un silenci platejat que sols es trencava de quant en quant pel miolar intermitent d’algun gat veí.

Estava gaudint molt d’aquestos dies a casa els avis però l’insomni venia a visitar-me cada nit per a recordar-me que res és perfecte. Sempre he tingut el son molt lleuger, sóc d’aquestes persones que es desvetllen quan tenen algun problema, o que  somien amb els ulls oberts i es passen les nits muntant castells en l’aire que desapareixen quan comencen a despuntar els primers rajos de sol, per això sé que la millor tècnica contra l’insomni és llegir fins que se’t tanquen els ulls, abocar-te a les vides dels altres, a les petites i grans històries d’ algú que quasi segur no ha existit i oblidar els maldecaps, així que això em vaig disposar a fer aquella nit.

Vaig encendre el llum de la tauleta de nit i amb molt de compte de no fer cap soroll vaig començar a buscar entre  els títols d’aquell escriptori. Em va cridar l’atenció 20 poemas de amor y una canción desesperada de Neruda, que acabaria llegint dos anys després, però encara que sóc una addicta al drama, en aquell moment no em va convèncer del tot, i mentre continuava la recerca, un altre objecte va cridar la meua atenció. Era un àlbum de color marfil, no massa gruixut, però tan ple que quasi no es podia tancar, senzill i elegant.

En obrir-lo un grapat de fotografies soltes em van donar la benvinguda. Eren fotografies petites, algunes en blanc i negre, altres amb el color rogenc típic de les fotos antigues, on es reflectien escenes quotidianes i moments especials dels membres de la meua família. Entre les fotografies també hi havia moltes cartes de lectura interessant, que vaig decidir deixar per a més endavant i uns sobres sense destinatari que contenien invitacions a l’enllaç dels meus pares, davant els quals no vaig poder resistir la temptació de guardar-ne un per a mi. I després de totes aquestes sorpreses prèvies, vaig passar la contraportada i vaig començar a mirar amb detall les fotografies que realment formaven part d’aquell àlbum. Eren fotografies de ma mare vestida de festa, en les que lluïa la seua joventut envoltada de la família i de la resta dels quintos, en les festes del poble. 

Quan ja portava més de mig àlbum vaig recordar totes les estones que m’havia passat quan era petita plantada davant l’armari mirant embovada aquest vestit de deessa grega o d’estàtua romana i impulsivament em vaig alçar d’un bot i vaig córrer a buscar-lo. Allà estava, al lloc de sempre, perfectament planxat, suau, guardant records de color rosa fúcsia. Pareixia que el temps no hagués passat per ell, aquell vestit tenia alguna cosa màgica que despertava en mi una curiositat imparable, era com un imant que m’atreia i no em vaig poder resistir a emprovar-me’l.

Aquesta vegada la tècnica no va funcionar perquè la vida dels que veia reflexats en les fotografies  m’importava massa , perquè em sentia com una exploradora que troba un continent perdut, com aquell que va completant el puzle de les seues arrels, perquè en veure la meua imatge de color rosa fúcsia reflectida en aquell espill, vaig sentir nostàlgia d’un temps no viscut.

Gràcies a tots per seguir-nos.