Blues

Era un dia qualsevol d’una setmana qualsevol.

L’anna acabava de pujar al cotxe per tornar a casa després de la feina.  Conduïa al ritme de les cançons d’un dels seus grups preferits. Entre promeses d’amor etern, retrobades i desamors el camí es feia més curt. Cantar al cotxe era una de les coses que més li agradava, pujava el volum i cridava tant com podia mentre deixava volar la imaginació, endinsant-se en les cançons, vivint-les i representant-se a ella mateixa com a protagonista d’aquelles històries.

En arribar a un semàfor va parar, va posar primera i va mirar pel retrovisor per comprovar si hi havia algun cotxe darrere d’ella. Va ser en aquell precís moment quan es va enamorar d’uns ulls que mai més tornaria a vore. Eren uns ulls del color de la mel, força grans i molt expressius. Uns ulls, que tot i que era la primera volta que veia, transmetien la seguretat que s’experimenta en estar davant d’algú que coneixes de tota al vida. Va tornar a mirar el semàfor. Encara estava en roig i no va poder resistir-se a tornar a mirar pel retrovisor , buscant aquelles dos gotes de mel. Amb mirades furtives observava el propietari d’aquells ulls mirar per la finestra, tocar-se els cabells, o esperar pacientment el canvi del semàfor.  En una  ocasió li va semblar que els seus ulls s’havien trobat, i que el propietari d’aquella mirada intensa li somreia mentre li deia sense paraules , que ja feia temps que l’havia estat esperant, buscant-la entre la  gent.

Absorta com estava, l’Anna va sentir un clàxon que venia de lluny. Algun conductor impacient l’avisava que el semàfor s’havia posat en verd. Va reprendre la marxa, mirant cada dos segons pel retrovisor, respirant alleujada quan comprovava que aquells ulls del color de la mel seguien darrere seu. Van travessar un poble, en silenci, un darrere de l’altre, amerant-se de mirades intermitents, fugaces. Van sortir a l’autovia, i ell seguia darrere, custodiant-la amb la mirada. El sol, que volia amagar-se entre les muntanyes, tintava el cel amb colors rogencs i l’asfalt es tornava daurat. Van continuar explicant-se les seues vides entre pestanyeigs, fins que l’Anna va agafar la sortida per entrar al seu poble, en aquell moment, va tornar a mirar pel cristall retrovisor i va veure com uns ulls del color de la mel continuaven el seu camí, se n’anaven sense acomiadar-se,  es perdien en l’horitzó a la velocitat de la llum. En aquell mateix moment va saber que mai els tornaria a veure i que mai els podria oblidar.

Era un dia qualsevol d’una setmana qualsevol, però ara l’Anna ja sabia que hi ha dies que canvien tota una vida.