Aigua

Albert s’havia passat la nit somiant despert, somiant amb aquells ulls del color de la mar que et captivaven perquè estaven plens de matisos, aquells ulls que, com l’aigua de la mar, no tenien un color fix. Un dia els miraves i eren verdosos, com si tot el verd del fons marí hagués sortit a la superfície, però de sobte, ella canviava de posició, mirava amunt i pareixia que s’hagués amerat de tot el blau del cel. Els seus ulls eren un misteri, com la mateixa mar, que depenent de com la mirem ens pot semblar blava o verda, quan realment tots sabem que l’aigua és transparent, incolora, i com nens petits, intentem capturar un poc d’aquell líquid de color i ens sorprenem descobrint que un raig d’aigua cristal·lina se’ns escapa entre les mans.