Ire i jo seguim amb el projecte, tornen les històries !!!
The perfumer.
Una dependenta col·loca les noves mostres de perfum a
les prestatgeries de la drogueria. Pujada en uns tacons de vertigen, el color
ocre de l’uniforme no aconsegueix desmillorar la rotunditat de la seua figura.
Corbes perfectes, cabell impecable, maquillatge intacte, aroma embriagador,
somriure d’anunci de pasta de dents instal·lat als llavis, no pot negar que li
agrada el seu treball.
Ja de xicoteta apuntava maneres. Una vegada va anar de
colònies i li van ensenyar a fer aigua de roses. Des d’aleshores, agafava tot
allò que trobava per casa i feia mescles impossibles que contra tot pronòstic
feien bona olor.
Ningú ho sap però té una forma molt especial de
perfumar-se. Pensa que el perfum ha d’impregnar-se de l’essència de la persona,
no tapar-la i per això, cada dia, abans de vestir-se, tira el perfum a l’aire i
el segueix amb els moviments suaus i delicats d’una ballarina de ballet,
amerant-se de la seua frescor i de la seua sensualitat.
La mateixa dependenta, pujada ara a una escala per a
arribar a les prestatgeries més altes, deixa volar la imaginació i somia que
algun dia els seus perfums ocuparan un lloc privilegiat en aquells estants.
Envoltada en els seus pensaments com està, no se
n’adona que algú avança amb pas decidit cap a ella i no és fins a més tard i en
forma d’una olor que li resulta llunyanament familiar, quan percep la presencia
d’ algú darrere d’ella.
Xiclet de menta, tabac ros, café acabat de moldre i unes gotetes de la
212 de Carolina Herrera.
La sorpresa fa que el seu cos es desequilibre, cau de
l’escala i en un moviment impecable de reflexos d’aquest home misteriós, la
nostra dependenta va a parar directament als seus braços.
Xiclet de menta, tabac ros, café acabat de moldre i unes gotetes de la
212 de Carolina Herrera.
Amb dos segons en té prou per a penedir-se d’haver-lo
deixat escapar uns anys enrere, amb dos segons té temps de sobra per a
transportar-se a una època de pantalons de campana i arracades gegants, d’hores
llargues que passaven com si fossen segons en un Seat Ibiza, de nits d’estiu
inacabables veient passar estels, de llepolies compartides i sessions de
matinada en un cine quasi desert, de somriures còmplices i mirades que ho deien
tot.
No pot dir que en tot aquest temps l’haja trobat faltar fins al punt de no poder respirar,
tampoc que no haja pensat en ell.
Xiclet de menta, tabac ros, café acabat de moldre i unes gotetes de la
212 de Carolina Herrera.
Ho té clar, aquesta vegada no se li escapa.
Moltes gràcies per estar ahí :)
