No es pot explicar amb paraules la il·lusió que vaig sentir quan Irene em va dir que havia pensat en mi per a un nou projecte: que escriguera relats breus als que ella posaria imatge.
Sense dubtar-ho li vaig dir que sí i així es va crear aquest projecte que naix de la il·lusió, de la amistat, de la confiança, de l'admiració i de les ganes de compartir interessos i crèixer juntes.
Esperem que gaudiu tant com nosaltres!
Sense dubtar-ho li vaig dir que sí i així es va crear aquest projecte que naix de la il·lusió, de la amistat, de la confiança, de l'admiració i de les ganes de compartir interessos i crèixer juntes.
Esperem que gaudiu tant com nosaltres!
Ací vos deixem el primer dels treballs, que publicarem tant al meu blog com al de Irene (http://elquaderngrocblog.blogspot.com/).
Passejàvem pel parc.
Jo estava trista, com les fulles dels arbres que cansades de viure s’havien deixat anar i queien formant una catifa de grocs, ocres i daurats. Restaven allí, seques, inertes, abandonades. Nosaltres caminàvem en silenci escoltant el soroll que produïen els nostres passos en xafar-les.
Pareixia que el cel, tot cobert de núvols grisos, s’hagués proposat reflexar el que passava dins del meu cap. Feia dies que els problemes i les pors habitaven allà dins i no semblava que tingueren ganes d’anar-se’n. Però, en passar per baix d’uns arbres grans i majestuosos, tu em vas agafar la mà i un raig de sol es va obrir pas entre aquells nuvolots. Poc a poc, els maldecaps s’anaren diluint en la calidesa de les teues mans.
I així, amb les mans i les ànimes encreuades vam recórrer la resta del camí.
